« Poètas-obrièrs » es una apelacion donada a una generacion d’autors e de poètas actius pendent lo sègle XIX. Emplegada dins los tèxtes d’analisis literàrias occitanas dempuèi la debuta del sègle XX, pren pasmens de significacions de còps diferentas segon son contèxte d'utilizacion e fai pas, encara uèi, consensus.
D’abòrd perque lo concèpt « d’obrièr » es en plena evolucion au sègle XIX. La significacion del mot tala coma es emplegada dempuèi lo sègle XVIII d' « aquel o aquela que trabalha a la man » se transforma en la del trabalhaire de la granda industria que, pendent lo sègle XIX, es en plen desvolopament.
Puèi perque lo tèrme « obrièr » pòt aver indistintament trach a de patrons aisats del sector manufacturièr, a de proprietaris terrians o d'obrièrs de la condicion mai simpla.
Enfin, perque la question del tèma tractat per lo « poèta-obrièr » dins sos escriches se pausa a mai d'un títol : un autor que trabalha dins lo sector de l’industria pòt èsser considerat coma « poèta-obrièr » se escriu un tèxte purament comica e sens cap de reflexion sus son contèxte social ? E a l’invèrsa, un prèire que publica un tèxte a prepaus de sa condicion sociala e de la de sos fisèls pòt èsser considerat coma un « poèta-obrièr » ? Emai, per un naut-foncionari que redigís un tèxte a prepaus de la misèria sociala que ne pòt èsser lo testimòni.
Aquelas diferentas problematicas inerentas al quite concèpt de « poèta-obrièr », e l'emergéncia a la debuta del sègle XX de la literatura proletariana, autre genre literari pròche mas distint, an menat los cercaires contemporanèus a faire evoluir la nocion cap a la de « votz d'enbàs » qu'embrassa aital un còrpus literari mai larg mai clar e que son illustracion la mai recenta es la publicacion en 2009 de l’obratge collectiu Mémoires de pauvres, qu'interròga individualament la situacion sociala de nòu autors occitans que pòdon èsser restacats a l'apellacion « poèta-obrièr ».
Lo primièr especialista qu'a emplegat la nocion de poèta-obrièr per la literatura occitana es lo felibre, escriveire e professor de lenga e de literatura provençala, Émile Ripert, dins sa tèsi La Renaissance provençale : 1800-1860. I consacra la segonda partida de son segond capitol « Les poètes-ouvriers en Provence ». Se i definís pas la nocion de « poètas-obrièrs », que fa sonque una presentacion d'autors que intègra al movement, efectua, dins lo capitol precedent, una analogia entre « poesia-obrièra » e « poesia-populara » e jos-entend qu'aquelas nocions son mai generacionalas qu’esteticas o literàrias. Los « poètas-obrièrs » i son presentats coma los eretièrs dels « protectors de la poesia populara » : coma los influents George Sand e Alphonse de Lamartine, totes dos poètas, actius contribuidors de la vida intellectuala e literària francesa del sègle XIX e promotors de la movença d'emancipacion populara per la literatura. L'apellacion es donc emplegada per una generacion de poètas actius pendent lo periòde romantic e es pas estada pensada per èsser interpretada estrictament per l’activitat professionala dels autors a las qualas fa referéncia. Revèrta puslèu lo paternalisme de la borgesiá literària francesa cap a una generacion d’autors novèla e sa vision gaireben idealizada de sa situacion professionala.
L'apellacion « poèta-obrièr » desapareis amb lo periòde romantic e ten una influéncia plan mai importanta per la literatura francesa que la literatura occitana. S'es mai que mai emplegada per un periòde comprés entre la Monarquia de Juilhet e la debuta del Segond Empèri siá entre 1830 e 1852. Per la seguida, mantun especialistas de la literatura van ensajar de definir aquela nocion o puslèu de tornar definir lo quite concèpte de « poèta-obrièr », tròp subjècte a interpretacion. La proposicion retenguda uèi per los especialistas del domeni occitan es la propausada per Edmond Thomas dins son libre Voix d’en bas : la poésie ouvrière du XIXe siècle, editat en cò de François Maspero en 1979, dins la tresena nòta de la pagina 22 :
Il n'y a pas d'ouvrier dans le sens où on l'entendra à partir des années 1840. Le sens actuel de "travailleur de la grande industrie" ne pouvait naître qu'avec celle-ci. Le mot est donc encore pris dans le sens où l'employaient Rousseau et les hommes du XVIIIe siècle : "celui ou celle qui travaille à la main à quelque ouvrage que ce soit. Tout artisan qui travaille de quelque métier que ce soit" (Trévoux 1771). Je l'utilise dans ses acceptions successives, mais il est évident que la première poésie ouvrière, également antérieure aux grandes concentrations urbaines, ne pouvait être écrite que par des artisans. D'autre part, l'ambiguïté de certaines désignations de métiers peut faire courir le risque d'assimiler des patrons aisés ou propriétaires terriens bien pourvus à des ouvriers : imprimeur, cultivateur, vigneron, horloger-bijoutier, graveur par exemple.1
Al delai de las dificultats intrinsècas de definicion de la nocion de « poèta-obrièr », l’istòria literària occitana coneis de dificultats especificas per adaptar aquel concèpte a sos autors. La principala dificultat es dirèctament ligada a la situacion economica de l'Occitània (al sens de territòri geografic que tira de Bordèu a Niça e remonta fins a Clarmont-d'Auverha) que coneis al sègle XIX un desvolopament industrial plan mens important que dins lo Nòrd de França çò que limita doncas l'existéncia de poètas-obrièrs potencials. Aquela dificultat es tanben accentuada per l'alunhament geografic dels cercles literaris parisencs qu'impulsan las mòdas, protegisson e pairinan d'autors en devenir mas que demòran plan sovent mai prèp de la capitala. Sols qualques rares autors coma Jasmin capitaràn a faire tombar la barrièra linguistica que dessepara alara los poètas occitans de la reconeissença nacionala..
Lo sègle XIX marca un cap per la literatura occitana. Coneis un creis de vitalitat extrèmament important impulsat primièr per los romanistas, precursors d’un grand movement d’estudi de la poesia dels trobadors. Los poètas-obrièrs, epifenomèns d’un vam mai ample de renovèl literari se pausan dins lors piadas lèu seguits per lo Felibritge, que son baile, Frederic Mistral, serà coronat per lo Prèmi Nobel de literatura en 1904.
Los poètas obrièrs s’inscrivan doncas dins lo segond temps de l’istòria literària occitana del sègle XIX. Se son per d'unes pervenguts a rescontrar un succès popular de còps localament important lors situacions professionalas fòrça divèrsas associadas a una apellacion vaga que pòt èsser subjècte a interpretacion a menat lo concèpte a evoluir uèi vèrs una accepcion mai larga tant sus la partida de poèta que de la d'obrièr del concèpte.
La lista cai-jos es propausada a titol provisori e demèora dubèrta a totas suggestions e redefinicions del còrpus que i fa referéncia.
Identitat de l'autor |
Origina geografica | Profession(s) | Ligam vèrs las òbras disponiblas sus Occitanica | Ligam vèrs la biografia de l'autor |
Abric, Louis | Lunel, (Hérault) | Boulanger | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Allavène, Adolphe | Aix-en-Provence, ; Marseille, (Bouches-du-Rhône) | Doreur-Miroitier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Arnaud, Joseph | Vaucluse | Cordonnier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Astier, Jean-Baptiste | Marseille, (Bouches-du-Rhône) | Cristallier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Aubry, François | Avignon, (Vaucluse) ; Nîmes, (Gard) | Serrurier | ||
Bellot, Pierre | Marseille, (Bouches-du-Rhône) | Marchand et fabricant de drap | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Bénazet, Olympe-Louis | Toulouse, (Haute-Garonne) | Nombreux métiers dont chanteur des rues | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Benoît, Robert | Périgueux, (Dordogne) | Coiffeur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Blanc, François | Marseille, (Bouches-du-Rhône) | Cordonnier | ||
Boillat, Justin | Nîmes, (Gard) | Commis chez un marchand de vin puis greffe au tribunal de commerce | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Boissier, Auguste | Die, (Drôme) | Artisan-tanneur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Bonnet, Pierre | Beaucaire, (Gard) | Cafetier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Borghero, Louis | Marseille (Bouches-du-Rhône) | Tonnelier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Brousse, Guillaume | Fonbarrade (Lot-et-Garonne) | Laboureur | ||
Caillat, Jean-Baptiste | Bouches-du-Rhône | Serrurier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Carvin, Jean-Baptiste | Marseille (Bouches-du-Rhône) | Musicien | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Cassan, Denis | Avignon, (Vaucluse) | Prote | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Castela, Jean | Tarn-et-Garonne | Meunier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Cazaux, Jacques | Montréjeau, (Haute-Garonne) | Tailleur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Cazes, Antoine | Millau, (Aveyron) | Fumiste | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Chauvier, Philippe | Bargemon, (Var) | Forgeron, ouvrier cloutier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Cluzel, Pierre | Sauzet, (Drôme) | Tailleur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Coumbettos, dit Couquel | Castelnaudary, (Aude) | Tourneur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Courbin, Jean | Portets, (Gironde) | Forgeron, serrurier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Daniel, Claude | Nîmes, (Gard) | Ouvrier typographe | ||
Delbès, Antoine | Agen, (Lot-et-Garonne) | Tailleur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Desanat, Joseph | Tarascon (Bouches-du-Rhône) | Divers métiers dont : taillandier, forgeron puis charcutier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Favier, François | Avignon, (Vaucluse) | Marbrier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Fédières, Adrien | Montpellier, (Hérault) | Maître-maçon | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Galséran, Félix | Marseille, (Bouches-du-Rhône) | Tonnelier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Gélu, Victor | Marseille, (Bouches-du-Rhône) | Nombreux métiers dont cheminot | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Granier, André-Louis | Marseille, (Bouches-du-Rhône) | Forgeron | ||
Grenier, Arnaud | Lot | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | ||
Grivel, Roch | Crest, (Drôme) | Tisserand | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Gruvel, Roch | Haute-Garonne | Ouvrier corroyeur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Guisol, François | Brignoles, (Var) | Tanneur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Honnoré, Louis | Marseille, (Bouches-du-Rhône) | Ouvrier typographe | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Jasmin | Agen, (Lot-en-Garonne) | Coiffeur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | Biographie de l'auteur |
Julié, Louis | Millau, (Aveyron) | Ouvirer gantier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Lacombe, Joseph | Caussade, (Tarn-et-Garonne) | Menuisier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Lacroix, Mathieu | Gard | Maçon | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Laugier, Fidèle | Marseille, (Bouches-du-Rhône) ; Var | Cordonnier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Maillet, Alphonse | Vaucluse | Tailleur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Mazabraud, Joseph | Haute-Vienne | Tailleur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Mengaud, Lucien | Toulouse, (Haute-Garonne) | Peintre, bijoutier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Palay, Jean | Pyrénées-Atlantiques | Tailleur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Payan, Toussaint | Marseille, (Bouches-du-Rhône) | Ouvirer tonnelier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Pélabon, Louis | Toulon, (Var) | Voilier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Petit, Jean | Creuse | Maçon et tailleur de pierre | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Peyrottes, Jean-Antoine | Clermont-l'Hérault, (Hérault) | Potier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | Biographie de l'auteur |
Poncy, Charles | Toulon, (Var) | Maçon | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | Biographie de l'auteur |
Mestre Prunac ; Liberat, Jacques | Sète, (Hérault) | Boulanger | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Reboul, Jean | Nîmes, (Gard) | Boulanger | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Revel, Pierre Marie | Aude | Prêtre | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Richier, Amable | Maréchal-ferrant | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | ||
Rieu, Charles | Bouches-du-Rhône | Maçon | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Rigal, Jean | Agen, (Lot-en-Garonne) | Tailleur | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Roch, Hippolyte | Montpellier, (Hérault) | Ferblantier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Tavan, Alphonse | Bouches-du-Rhône | Cultivateur puis employé des chemins de fer | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Verdié, Jean-Antoine | Bordeaux, (Gironde) | Boulanger, grenadier, vannier, marchand de journaux | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | Biographie de l'auteur |
Vestrepain, Louis | Toulouse, (Haute-Garonne) | Cordonnier-bottier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | Biographie de l'auteur |
Veyre, Jean-Baptiste | Cantal | Sabotier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Vidal, Jean-Paul | Issel, (Aude) | Potier | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana | |
Younet, Jean | Montauban, (Tarn-et-Garonne) | Veire las òbras de e sus l'autor disponiblas sus Occitana |
1. I a pas d'obrièr dins lo sens ont se comprendrà a partir de las annadas 1840. Lo sens actual de "trabalhaire de la granda industria" podiá pas nàisser qu'amb ela. Lo mot es donc encara pres dins lo sens ont l'emplegavan Rousseau e los òmes del sègle XVIII : "aquel o aquela que trabalha a la man a quin obratge que siá. Tot artesan que trabalha de quin mestièr que siá" (Trévoux 1771). O emplegui dins sas accepcions successivas, mas es evident que la primièra poesia obrièra, tanben anteriora a la grandas concentracions urbanas, podiá pas èsser escrita que per d'artesans. D'autra part, l'ambigüitat de certanas designacions de mestièrs pòdon faire córrer la risca d'assimilar de patrons aisats o proprietaris terrians plan provesits en plaça d'obrièrs : estampaire, cultivator, vinhairon, relotgièr-joielièr, gravaire par exemple.↑
L’Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours (ou Glossaire occitanien) es un lexic occitan medieval-francés, publicat d'un biais anonim en 1819 per Henri Pascal de Rochegude (1741-1834), parallèlament a son Parnasse occitanien. Constituís una avançada fondamentala per l'estudi dels tèxtes e de la lenga dels trobadors al sègle XIX, que prefigura lo moviment dich dels « romanistas », apelacion donada als saberuts qu'estudièron aqueste subjècte a partir del sègle XIX.
< Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours (fòrma complèta del títol dins l'edicion de 1819)
Pensat coma una ajuda a la compreneson de la lenga d'òc dels sègles XI,XII e XII, l'Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours (ou Glossaire occitanien) posa dins los tèxtes literaris emblematics d'aquestas epòcas : la Cançon de la Crosada contra los albigeses, lo Breviari d’amor, lo roman de Gerard de Rosselhon, lo roman Jaufré, lo Tractat de las vertuts e dels vicis, la Vida de Sant Honorat de Lerins e un Novèl Testament.
Posa tanben dins los divèrses diccionaris que possedís coma aqueles de Pierre Borel (1620?-1671), Gilles Ménage (1613-1692), du Cange (1610-1688), sens n'èsser totalament satisfach, e aquel de Boissier de Sauvages (1710-1795) que li es mai utile.
Dins lo prefaci de 18 paginas que dobrís lo recuèlh Rochegude expausa sa teoria sus l'origina e l'evolucion de la lenga d'òc, teoria fòrt pròcha de la retenguda per la majoritat dels linguistas contemporanèus.
I afortís que l'occitan es pas la lega maire de las autras lengas romanicas e que cada lenga s'es probablament bastida en posar dins lo lexic de l'una o l'autra de sas vesinas. Descriu tanben los fenomèns de diglossia e de substitucion linguistica qu'exprimisson l'idèia que las lengas se substituisson las unas a las autras en foncion dels rapòrts de poténcia politica o economica que las ligan.
La version publicada de l’Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours representa pas qu'una part del trabalh fach per Rochegude. Los manuscrits e versions preparatòrias del glossari son accessibles çai-jos.
- Additions et corrections au glossaire occitanien : aditions et corrections (Roch Ms 18 a)
- Additions et corrections au glossaire occitanien : mots à ajouter (Roch Ms 18 b)
- Recueil de textes romans du Nord et du Midi (Roch Ms 2)
- Recueil des divers ouvrages des XIIIe et XIVe siècles (Roch Ms 4)
- Mots extraits de Beda, partie 1 (Roch Ms 19 a)
- Mots extraits de Beda, partie 2 (Roch Ms 19 b)
- Mots tirés du dictionnaire de Sauvages (Roch Ms 19 c)
- Mots tirés du Nouveau testament (Roch Ms 19 d)
- Mots tirés d'Honorat de Lerins (Roch Ms 19 e)
- Glossaire non identifié (Roch Ms 19 f)
- Mots provençaux de l'histoire des albigeois, en vers, par de Tudele (Roch Ms 19 g)
- Glossaire des mots provençaux extraits des troubadours (Roch Ms 20 a)
- Mots absents du dictionnaire languedocien et celui de Sauvages (Roch Ms 20 b)
- Mots tirés du banquet d'Augié Gaillard (Roch Ms 20 c)
- A la fin des fables causides de La Fontaine en bers gascouns (Roch Ms 20 d)
- Dictionnaire méridional annoté par H. de Rochegude (Roch Ms 21)
- Glossaire des troubadours (Roch Ms 27)
- Veire la tièra de las resultas jos aqueste ligam
Edicions :
Toulouse : Benichet Cadet, 1819
Lo Parnasse occitanien, ou Choix de poésies originales des troubadours, tirées des manuscrits nationaux (ou Parnasse occitanien) es una antologia de tèxtes de trobadors publicada d'un biais anonim en 1819 per Henri Pascal de Rochegude (1741-1834), parallèlament a son Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours, paregut la meteissa annada. Constituís una avançada fondamentala per l'estudi dels tèxtes e de la lenga dels trobadors al sègle XIX, que prefigura lo moviment dich dels « romanistas », apelacion donada als saberuts qu'estudièron aqueste subjècte a partir del sègle XIX.
< Le parnasse occitanien, ou Choix de poésies originales des troubadours, tirées des manuscrits nationaux (fòrma complèta del títol dins l'edicion de 1819)
Lo Parnasse occitanien es una antologia de tèxtes de trobadors publicada d'un biais anonim en 1819 per Henri Pascal de Rochegude (1741-1834), parallèlament a son Essai d'un glossaire occitanien, pour servir à l'intelligence des poésies des troubadours, paregut la meteissa annada. Constituís una avançada fondamentala per l'estudi dels tèxtes e de la lenga dels trobadors al sègle XIX, que prefigura lo moviment dich dels « romanistas », apelacion donada als saberuts qu'estudièron aqueste subjècte a partir del sègle XIX.
L'antologia, prèsta tre 1797, serà publicada pas que 24 ans mai tard, probablament per de rasons financièras. Tanben la version manuscrita de l'antologia conten de còpias de tèxtes de mai d'un cinquantenat de trobadors fin finala absents de la version estampada.
Los tèxtes presents dins lo Parnasse occitanien son directament copiats dels cançonièrs medievals o de las còpias del filològ Jean-Baptiste de La Curne de Sainte-Palaye (dich « Sainte-Palaye) (1697-1781) entre autres. Son precedits d'una prefàcia de 18 paginas, e tanben, quand es possible, de la « vida » (biografia del trobador) e de la « razo » (explicacion) del tèxte copiat.
Lo prefaci del Parnasse occitanien permet a Rochegude de presentar e de justificar son agach critic suls tèxtes qu'edita tant coma sul trabalh de sos predecessors (Sainte-Palaye e son editor l’abat Millot al sègle XVIII mas tanben Jean de Nostredame al sègle XVI).
Son trabalh, emai siaguèsse saludat per la critica en França e en Alemanha, l'autre país dels romanistas, coneisserà pas qu'un ample relatiu en comparason a la de son correspondent lo romanista François Just Marie Raynouard (1761-1836), establit a París.
La version publicada del Parnasse occitanien representa pas qu'una part del trabalh d'antologia. Las versions preparatòrias e manuscrits del Parnasse, acompanhats de lor presentacion individuala, son accessibles çai-jos.
- Accedir al Premier tome du parnasse occitanien de Henri de Pascal de Rochegude (Roch Ms 1)
- Accedir al Second tome du parnasse occitanien de Henri de Pascal de Rochegude (Roch Ms 1 bis)
- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°1 (Roch Ms 10 a)
- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°2 (Roch Ms 10 b)
- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°3 (Roch Ms 10 c)
- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°4 (Roch Ms 10 d)
- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°5 (Roch Ms 11)
- Accedir a Le parnasse occitanien, copie de travail n°6 (Roch Ms 12)
- Accedir a Le Parnasse occitanien, copie de travail n°7 (Roch Ms 13)
- Accedir a las Pièces (occitaniennes) tirées des mss. de Ste Palaye (Roch Ms 14 a)
- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, seconde partie (Roch Ms 14 b)
- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, troisième partie (Roch Ms 14 c)
- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, quatrième partie (Roch Ms 14 d)
- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, cinquième partie (Roch Ms 14 e)
- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, sixième partie (Roch Ms 14 f)
- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, septième partie (Roch Ms 14 g)
- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, huitième partie (Roch Ms 14 h)
- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, neuvième partie (Roch Ms 14 i)
- Accedir a las Pièces tirées de Sainte-Palaye, dixième partie (Roch Ms 14 j)
- Accedir a l'Extrait des Rasós de trobar (Roch Ms 15)
- Accéder aux Airs notés du manuscrit d'Urfé (Roch Ms 16)
- Veire la tièra de las resultas jos aqueste ligam
Edicions :
Toulouse : Benichet Cadet, 1819
Genève : Slatkine reprints, 1977
Roger Dufroid (1928-) a fait don en 1998 d'un très important ensemble de fiches manuscrites sur l'histoire de Vienne, fruit de nombreuses années de recherches.
Depuis, ce fonds particulier est une entité essentielle dans le fonds local de la médiathèque : le travail de Roger Dufroid contribue de façon indispensable à la connaissance de l'histoire de Vienne. Le nombre de sujets abordés est digne d'une encyclopédie : rues, généalogies, industries, commerces, associations, monuments, faits divers, arts...etc. Jules Ronjat né à Vienne en 1825 et personnalité viennoise y figure.
Jules Ronjat (1864-1925) avocat à la cour d’appel de Paris, puis au barreau de Vienne majoral du félibrige en 1904, docteur ès-lettres en 1913, est aussi auteur de nombreux articles d’histoire locale avant de devenir un linguiste distingué. Il meurt à Lyon le 16 janvier 1925 et est enterré dans le caveau familial du cimetière de Vienne.
imprimés :
ouvrages de Jules Ronjat et recueil d’articles de Jules Ronjat
61 fiches manuscrites sont consacrées à la bio-bibliographie de Jules Ronjat, relevant en particulier ses publications dans la presse locale.
Occitan, français
- Supports représentés
- Modalités d’entrée
Pour le consulter
- Identifiant du fonds (cotes extrêmes)
fonds Roger Dufroid
inventaire imprimé
Ressources en ligne
Conditions d’utilisation
- Conditions de consultation
Aqueste glossari de las designacions vernacularas en occitan de la « flòra dalfinenca » (Droma e una part d’Isèra) foguèt publicada per l’abat Louis Moutier en tres liurasons, entre 1889 e 1890, dins lo Bulletin de la Société d'archéologie et de statistique de la Drôme.
Louis Moutier (1831-1903) èra lo gavidaire de l’escòla felibrenca dromenca a la fin del sègle XIX. Aqueste lexic botanic es eissit del sieu monumental e fòrça preciós Diccionari dels dialèctes dalfinencs de mai de 25’000 entradas, longtemps demorat inedich e conservat a la Bibliotèca municipala de Valença, es estat publicat per Jean-Claude Rixte en 2007 (ed. IEO-Droma e ELLUG).
Louis Moutier elaborèt una grafia particulara per transcriure l’occitan tal coma èra parlat a la fin del sègle XIX en Dalfinat. La transcripcion dels tèrmes en grafia classica es disponibla en annèxe de l’edicion del Dictionnari dels dialèctes dalfinencs (J.-C. Rixte ed. scientific, 2007)
- Introduccion e Glossari (A-J) : BSAD, 23 (1889), p. 480-490 : consultar sus gallica.bnf.fr
- Glossari (L-P) : BSAD, 23 (1889), p. 613-616 : consultar sus gallica.bnf.fr
- Glossari (R-Z) : BSAD, 14 (1890), p. 107-111 : consultar sus gallica.bnf.fr
Las houros perdudos est un manuscrit inédit du « pays des Vans », ancienne région attachée aujourd'hui à l'Uzégeois, rédigé vers la fin du XVIIe siècle.
Le CIRDÒC conserve une microforme de ce recueil qui semble aujourd'hui perdu. Néanmoins, cette copie, à l'instar du document source, est incomplète, le manuscrit original étant amputé de son début, de sa fin ainsi que de plusieurs feuillets de sa partie centrale. La pagination originale pouvant être suivie selon les indications présentes dans la partie supérieure centrale de chaque feuillet.
Le recueil est néanmoins suffisament complet pour demeurer compréhensible.
À manière d'un Jacques Roudil à Montpellier, son contemporain, le « sieur Martel » est un fervent défenseur de la cause locale. Il vante ainsi haut et fort les mérites de l'Uzégeois, notamment de la ville thermale naissante de Vals-les-Bains ou encore du château de Chambonas.
Bien qu'on puisse le qualifier de chansonnier « léger » presque carnavalesque, le texte n'en oublie pas pour autant les grandes questions politiques et religieuses de son temps.
Se designa per lo tèrme de cançonièr los recuèlhs manuscrits de « cançons », poesias de trobadors d’expression occitana, compilats e redigits entre lo mitan del sègle XIII e lo mitan del sègle XIV.
Los cançonièrs occitans - de còps apelats « cançonièrs provençals » segon la tradicion filologica del sègle XIX - fòrman de recuèlhs de la lirica occitana dels sègles XII e XIII, ordenats per un creator, qu’es dins qualques cases un trobador, mas dins la granda majoritat un « colleccionaire » o « compilaire » segon un projècte antologic : mai sovent segon un genre (cansos, sirventes, tensos e partiments, etc.) e, al dintre de cada genre, per trobadors enauçats al reng d’ « autor », que lo compilaire pòt presentar per una biografia (vida) e una explicacion de son poèma (razo).
Un cançonièr es pas exactament un recuèlh fidèl de l’art dels trobadors mas « constituís una delimitacion, veire una organizacion particulara del còrpus de la poesia lirica dels trobadors, provesida d’un sens istoric e cultural emai rapòrt a l’ensems de la tradicion12 ».
Pasmens, los 40 cançonièrs occitans conservats, que i cal apondre las còpias e las citacions de trobadors dins d’autras òbras (manuscrits diches « de la tradicion indirècta »), constituisson un conservatòri de la lirica occitana dels sègles XII e XIII, qu’an transmés 2542 poèmas atribuïts a 460 trobadors coneguts que i cal encara apondre las òbras anonimas. Lo nombre d’aquelas darrièras es d’uèi pas encara determinat, las sorsas pòdon variar d’environ 250 a qualquas desenas.
< chançonièrs provençals
< chançonièrs lemousins
La tradicion filologica del sègle XIX faguèt de « provençal » l’adjectiu que designava lo domeni de l’occitan ancian dins son ensems que tornava emplegar l’apellacion italiana de l’Edat Mejana proensal (provenzale en italian), en referéncia a la provincia romana (Gàllia meridionala). Los tèrmes de « provençal » e « ancian provençal » son d’uèi abandonats al profièch d’ « occitan » per tal de pas crear d’ambiguitat amb la region de la Provença istorica o actuala e amb lo dialecte provençal ancian.
Una apellacion mai anciana e mens espandida qualifica tanben aqueles cançonièrs de « lemosins » mai que mai en causa del nombre important de trobadors eissits d’aquela region. Es pasmens estada lèu mesa de costat.
Los cançonièrs occitans fòrman lo còrpus literari medieval mai important del domeni occitan amb 40 manuscrits (cançonièrs originals complets o fragmentaris, e còpias de cançonièrs perduts), e mai d’un centenat se comptam las còpias de cançonièrs. [imatge id=21645]
Aquel còrpus presenta de documents fòrça divèrses, sovent sus pergamin (34 sus 40), de formats e de contenguts fòrça diferents, que van del cançonièr preciós, de grand format, fach amb fòrça suènh e illustrat de miniaturas, que conten un grand nombre de poesias presentadas segon una organizacion rigorosa, a de cançonièrs del format mai pichòt, mens precioses e voluminoses.
Los cançonièrs faches amb lo mai de suènh pòdon conténer de miniaturas, sovent d’inicialas istoriadas (representacions d’un personatge dins las inicialas mai importantas del tèxte) que contenan lo retrach estereotipat de cada trobador representat segon sa vida. An per la màger part d'entre eles d’atributs que los plaçan socialament : en armas o a caval, en vestit nòble, clerical o popular. Se remarca una majoritat de trobadors nòbles (cançonièrs A, I, H e K).
Lo cançonièr R suggerís un imatge mai faceciós de la poesia dels trobadors amb las inicialas que s’acaban amb de fàcias grotescas de jonglaires, d’aucèls e de quimèras.
[imatge id=21646] Qualques cançonièrs contenon tanben de notacions melodicas. Aquelas cançons an per principal subjècte l’amor, exprimit amb magnificéncia dins lo genre de la canso. Aquel laus poetic de la femna aimada es magnificat per lo trobador per sa capacitat a « trobar » una combinason engenhosa entre mots e musica. D’aquela poesia cantada, sonque 4 cançonièrs an servats una notacion musicala de la melodia (1/10en solament dels tèxtes de trobadors compòrtan una melodia) : R, BnF fr. 22543 ; G, Milan, Bibl. Ambr., R 71 sup. ; W, BnF fr. 844 ; X, BnF fr. 20050. Dins los cançonièrs musicals, la melodia de la primièra estròfa es la sola a èsser notada.
L’ensems de las melodias dels cançonièrs faguèron l’objècte de doas grandas edicions scientificas. Primièr per Ismael Fernández de la Cuesta e Robert Lafont dins Las cançons dels trobadors editat per l’Institut d’Estudis Occitans en 1979 puèi per Hendrik Van der Welf dins The Extant Troubadour Melodies editat per Rochester en 1984.
L’ensems del còrpus de las cançons amb notacion musicala faguèt l’objècte d’un trabalh de recèrca, d’interpretacion e d’enregistrament per lo Troubadour Art Ensemble dirigit per Gérard Zuchetto. Aquel trabalh, La Tròba, es estat publicat entre 2006 a 2011.
Se los cançonièrs occitans an permés de conservar e transmetre la poesia lirica dels sègles XII e XIII, influenciant la poesia lirica europenca dins son ensems e devenent a partir del sègle XVI (Joan de Nòstradòna) e mai que mai del sègle XIX (Rochegude, Raynouard, Bartsch, Meyer, Jeanroy, etc.) un objècte d’estudi internacional, los cançonièrs revèrtan en realitat la lirica occitana dels trobadors sonque amb una fidelitat un pauc relativa. [imatge id=11274]
D’abòrd perque l’entrepresa de compilacion a fixat per escrich una poesia qu’èra cantada e viventa. Es deguda a un compilaire colleccionaire de cançons de trobadors, e non als trobadors eles-meteisses, a qualquas exepcions pròche. Laura Kendrick a per exemple notat que las poesias del primièr dels trobadors, Guilhem IX duc d’Aquitània, probablament jutjadas tròp calhòlas, son jamai plaçadas en debuta dels cançonièrs mai ancians o ne son de còps absentas : « Lo ròtle dels compilaires dels sègles XIII e XIV es estat de recadrar d’un biais mai valorizant los imatges que los trobadors de las primièras generacions an donat d’eles-meteisses e de lor art »3. Doncas, coma lo nòta Jean-Baptiste Camps, « cada cançonièr se vòl una redefinicion, veire una recreacion, del còrpus de la literatura occitana, e pòrta en el de traças pro fòrtas d’un projècte. » 4
Puèi los cançonièrs son produches amb una diferéncia cronologica, dins un periòde comprés entre 1250 e 1350 mentre que los trobadors son actius de las annadas 1200 a las annadas 1300 environ. La lirica dels trobadors es doncas compilada e mesa a l’escrich dins un contèxte de declin, puèi de desaparicion, los cançonièrs devenon de libres-conservatòris coma o nòta Jean-Baptise Camps : « Per la màger part redigidas a las darrièras oras de la glòria de la lirica occitana, fixan e dònan una forma acabada, una interpretacion, de çò qu’èra una tradicion viventa, chimarrada, e sovent plan pauc sàvia. Fan d’aquela lirica un objècte de coneissença, mentre que deven pauc a pauc una literatura per especialistas, per erudits. » 5
La darrièra diferéncia es ela geografica. En efièch, una granda partida dels cançonièrs conservats es la frucha de la migracion dels trobadors a la recèrca d’un novèl patronatge : Marcabru partirà per la cort de Barcelona, Peire Vidal en Espanha, d’autres en França del Nòrd. Es apuèi l’Itàlia que pendent lo sègle XIII reculhirà un grand nombre de trobadors. Raimbaut de Vaqueyras es lo primièr a passar los Alps, vèrs 1191, e a se fixar alprèp de Boniface de Montferrat. Serà fòrça imitat, probablament en causa de la crosada contra los Albigeses. Demest los cançonièrs modèrnes mai de la mitat seràn doncas produches en Itàlia. François Zufferey a pogut notar qu’aquelas diferéncias borrolan fòrça nòstra percepcion de la lirica dels trobadors, coma per exemple la koinè, unitat linguistica dels tèxtes medievals que preval sus l’origina de l’autor. La koinè poiriá doncas èsser mai deguda al compilaire qu’a l’autor.
Segon Laura Kendrick aquela teoria poiriá èsser perlongada. Per ela, aqueles qualques exemples suggerisson que los compilaires de la poesia dels trobadors an pogut prene modèl sus certanas compilacions de tèxtes biblics classics per lor mesa en pagina e per lor aparelh visual.
La bibliografia contemporanèa dels cançonièrs occitans medievals es establida a partir de doas menas de sorsas. D’una part los manuscrits testimònis, que contenan pas que los tèxtes lirics dels trobadors e d’autra part los manuscrits que citan aqueles tèxtes coma lo del Breviari d’amor per exemple.
Foguèt doncas necessari dempuèi las debutas de l’estudi d’aquel còrpus de classar aqueles manuscrits ancians per tal de constituïr d’ensembles mai coerents possible. La primièra persona a efectuar un tal trabalh es lo romanista Paul Meyer dins Les derniers troubadours de Provence publicat en 1871, ont propausa un sistèma de classament basat sus lo luòc de depaus dels cançonièrs mas aquel sistèma serà pas représ per sos confraires. Es en fach l’alemand Karl Bartsch dins son Grundriss zur Geschichte der provenzalischen Literatur publicat en 1872 que met en plaça lo classament contemporanèu dels cançonièrs provençals. Aquel primièr trabalh serà mantun còps melhorat amb los progrèsses de la recèrca sus la matèria medievala occitana. D’abòrd per Alfred Jeanroy dins sa Bibliographie sommaire des chansonniers provençaux paregut en 1916, puèi per Alfred Pillet e Henry Carstens dins Bibliographie der troubadours en 1933, pauc après per Clovis Brunel dins sa Bibliographie des manuscrits littéraires en ancien provençal pareguda en 1935 e enfin per François Zufferey dins sa Bibliographie des poètes provençaux des XIVe et XVe siècles pareguda en 1981.
Lo còrpus definit, l’emplec de sigles es estat adoptat per tal de definir cada manuscrit specificament. Aquò en causa de l’abséncia d’apellacion sus cada manuscrit puèi qu’un grand nombre d’aqueles possedís pas de títol o es sonque fragmentari. Karl Bartsch destria dins un primièr temps los manuscrits en fonccion de la natura de lor material de fabricacion e aplica d’apellacions per letra latina majuscula (exemple : manuscrit A) que se referisson als manuscrits de pergamin mentre que las apellacions per letra latina minuscula (exemple : manuscrit a) se referisson als manuscrits de papièr. Aquela propausicion de denominacion serà apuèi melhorada per cada bibliografia e uèi encara las modificacions basadas sus aquel sistèma son encara possiblas. Cal pasmens destriar aquelas apellacions, pròprias als romanistas, que son de còps represas pels establiments de conservacion (exemple lo cançonièr K de la BnF) de las apellacions emplegadas per los establiments de conservacion e que reprenon de còps las letras de l’alfabet.
En 1935, Clovis Brunel repertòria per un estudi minuciós 376 manuscrits dins sa Bibliographie des manuscrits littéraires en ancien provençal que i distinguís 95 manuscrits, uèi lo classament de François Zufferey recensa 40 cançonièrs occitans, aquò perque met de caire las còpias multiplas d'unas pèças, los cançonièrs franceses e catalans e causís una definicion mai estricta del cançonièr coma emanacion de la lirica dels trobadors.
Aquela lista foguèt establida per François Zufferey dins sas Recherches linguistiques sur les chansonniers provençaux.
Cançonièrs en pergamin :
A = Fin del sègle XIII, Venècia (copistas probablament auvernhats)
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, vat. lat. 5232 -> Voir le manuscrit en ligne
B = Fin del sègle XIII, Nauta-Auvèrnha
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 1592 -> Voir le manuscrit en ligne
C = Sègle XIV, region de Narbona
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 856 -> Voir le manuscrit en ligne
D = 1254, Venècia
Modène, Biblioteca Estense, α . R. 4. 4 -> Télécharger le .pdf du manuscrit
E = Sègle XIV, region compresa entre Besièrs e Montpelhièr
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 1749 -> Voir le manuscrit en ligne
F = Venècia
Rome, Biblioteca Chigiana, Chigi L. IV. 106
G = Origina possibla : Lombardia
Milan, Biblioteca Ambrosiana, R 71 sup. -> Voir le manuscrit en ligne (accès payant, 5€ pour 24 heures d’accès)
H = Venècia
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, vat.lat. 3207
I = Debuta del sègle XIV, Venècia
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 854 -> Voir le manuscrit en ligne
J = Realizat a la fin del sègle XIII o al sègle XIV, probablament a Nimes
Florence, Biblioteca Nazionale Centrale, Conv. Sopp. F. IV. 776
K = Debuta del sègle XIV, Venècia
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 12473 -> Voir le manuscrit en ligne
L = Origina possibla : Lombardia
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, vat. lat. 3206
M = Origina possibla : Lombardia
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 12474 -> Voir le manuscrit en ligne
N = Origina possibla : Màntoa
New York, Pierpont Morgan Library, 819 -> Voir le manuscrit en ligne
O = Venècia (copistas italians e Jacques Teissier, de Tarascon)
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, vat. lat. 3208
P = 1310, Venècia o Toscana
Florence, Biblioteca Medicea Laurenziana, XLI. 42
Q = Lombardia, benlèu Pavia o Cremona
Florence, Biblioteca Riccardiana, 2909
R = Debuta del sègle XIV, origina possibla : Tolosa
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 22543 -> Voir le manuscrit en ligne
S = Originas possiblas : Venècia o Toscana
Oxford, Bodleian Library , Douce 269
T = Sègle XV, Venècia
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 15211 -> Voir le manuscrit en ligne
U = Originas possiblas : Venècia o Toscana
Florence, Biblioteca Medicea Laurenziana, XLI. 43
V = 1268, realizat en Catalonha o per de copistas catalans
Venise, Biblioteca Nazionale Marciana, fr. App. cod. XI
Y = Sègle XIV, realizat per un copista italian dins Nòrd de França
Copenhague, Bibliothèque Royale, Thott 1087
Z = Sègle XIV, realizat en Catalonha o per de copistas catalans, sus un modèl italian
Barcelone, Biblioteca de Catalunya, 146 -> Voir le manuscrit en ligne
Fragments :
A’ = Fin del sègle XIII, Venècia (cospistas probablament auvernhats)
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 12474 (fol. 269) [= fol. 71] -> Voir le feuillet en ligne
Ravenne, Biblioteca Classensa, 165 [= fol. 88]
K’ = Debuta del sègle XIV, Venècia
Udine, Biblioteca Arcivescovile, Cod. frag. I, 265
K’’ = Debuta del sègle XIV, Venècia
Paris, Bibliothèque Nationale de France, naf. 23789 -> Voir le manuscrit en ligne
m = Venècia
La Haye, Bibliothèque Royale, 135 F 28 [= cah. III]
Milan, Biblioteca della Facoltà di Giurisprudenza [= cah. VI]
p = Sègle XIII o XIV, Lengadòc oriental o Provença
Perpignan, Bibliothèque Municipale, 128 -> Voir le manuscrit en ligne
r = Lombardia
Florence, Biblioteca Riccardiana, 294
s = Lombardia
Sienne, Archivio di Stato, C 60 (int. 4)
x = Venècia
Rome, Biblioteca Nazionale Centrale, Vitt. Em. 1119
y = Venècia
Sondrio, Archivio di Stato, Romegialli [me, Coll. Paolo Gaffuri]
z = Venècia
Bologne, Archivio di Stato
Chansonniers en papier :
c = Sègle XV, originas possiblas : Venècia o Toscana
Florence, Biblioteca Medicea Laurenziana, XC inf. 26
f = Debuta del sègle XIV, Provença, probablament Arle
Paris, Bibliothèque Nationale de France, fr. 12472 -> Voir le manuscrit en ligne
Copies (en papier) de chansonniers perdus :
a = Manuscrit del sègle XIV perdut, còpia de la debuta del sègle XVI facha a Florença per Jacques Teissier, de Tarascon
“chansonnier de Bernart Amoros” reconstitué à l’aide des sources suivantes :
Florence, Biblioteca Riccardiana, 2814 (fol. 1-132)
Modène, Biblioteca Estense, γ. N. 8. 4. 11, 12, 13 -> Télécharger le .pdf du manuscrit
Florence, Biblioteca Nazionale Centrale, Pal. 1198
b = Manuscrit del sègle XIII perdut, còpia del sègle XVI, facha pel copista Barbieri
chansonnier de Miquel de la Tor reconstitué à l’aide des sources suivantes :
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, Barb. lat. 4087 (fol. 9-53)
Barbieri, Giovanni Maria. Dell'Origine della poesia rimata opera di Giammaria Barbieri... Pubblicata ora per la prima volta e con annotazioni illustrata dal cav. ab. Girolamo Tiraboschi. Modène : Presso la Societa tipografica, 1790
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, Barb. lat. 3965
d = Sègle XVI, origina possibla : Venècia
Berlin, Staatsbibliothek, Phillipps 1910
e = Sègle XVI, origina possibla : Lombardia, sus un modèl lengadocian occidental
Rome, Biblioteca Apostolica Vaticana, Vat. lat. 7182
1. Stefano Asperti, « Répertoires et attributions : une réflexion sur le système de classification des textes dans le domaine de la poésie des troubadours », dans Contacts de langues, de civilisation et intertextualité. IIIe Congrès international de l’association d’études occitanes, t. II, Montpellier, 1992, p. 592↑
2. Citacion originala en francés. ↑
3. Citacion originala en francés. ↑
4. Citacion originala en francés. ↑
5. Citacion originala en francés. ↑
Archives départementales de la Drôme
14, rue de la Manutention
BP 722
26007 VALENCE CEDEX
Tél : 04.75.82.44.80
Fax : 04.75.82.44.82
Courriel : archives-drome@ladrome.fr
À la Révolution française, les administrations d’Ancien Régime sont supprimées tandis que sont confisqués, avec leurs « chartriers », les biens du clergé (biens nationaux de 1ère origine) puis ceux des émigrés (biens nationaux de 2e origine). La loi du 5 brumaire an V (26 octobre 1796) instaure des dépôts pour rassembler ces archives au chef-lieu de chaque département : les Archives départementales sont nées.
Depuis la loi de décentralisation du 22 juillet 1983, les Archives départementales sont placées sous l’autorité du président du Conseil général. Elles forment un service du Département, dont le budget relève de la politique culturelle du Conseil général. En matière de patrimoine archivistique, les Archives départementales sont un interlocuteur incontournable pour les Drômois (particuliers et administrations, ...).
Toutefois le contrôle scientifique et technique sur les archives publiques reste une mission de l’État, coordonnée par le ministère de la Culture et de la Communication (Service Interministériel des Archives de France). Les critères de sélection des archives publiques sont ainsi déterminés pour l’ensemble du territoire. Dans le département, les éliminations d’archives publiques sont donc contrôlées par le directeur des Archives départementales.
Dans la Drôme, jusqu’en 1939, les Archives départementales sont installées à Valence dans les locaux de la Préfecture (ancien hôtel de l’abbé de Saint-Ruf). Elles déménagent alors dans la chapelle du couvent des Cordeliers, située dans l’actuelle rue André Lacroix (conservateur des Archives départementales de 1860 à 1909). Elles évitent ainsi l’incendie qui a détruit la Préfecture, suite au bombardement du pont sur le Rhône le 15 août 1944.
Les archives départementales de la Drôme conservent plusieurs documents en occitan (la liste suivante est non exhaustive) :
- les livres de comptes de Guilhem Ramade, de Séguret, rédigés en latin et en occitan vers 1530 et conservés sous la cote 7 J 45 au sein du fonds Château de Suze la Rousse
- des statuts manuscrits de l’Ordre de Saint-Jean-de-Jérusalem à l’us de la langue de Provence rédigés vers 1366 et conservés sous la cote 20 J 94 au sein du fonds Suarez d’Aulan
- un reçu d’un marchand de Crest rédigé en 1478 et conservé sous la cote E 463
- une quittance relative au commerce des toiles rédigée en 1442 et conservée sous la cote E 2483
- le registre des délibérations consulaires de Buis rédigé entre 1570 et 1571 et conservé sous la cote E 2722
- des comptes consulaires de Pierrelatte rédigés en 1480 et conservés sous la cote E 3380
- un état des dépenses faites au pont de la Drôme à Livron rédigé entre 1511 et 1512 et conservé sous la cote E 3568
- un compte de la despensa fayta per Rigaut Tardivon rédigé en 1450 et conservé sous la cote E 3610
- un compte de Lentelme de Roamans rédigé en 1492 et conservé sous la cote E 3611
- une lettre d’Antoine Virron à Louis de Poitiers au sujet du péage de Romans rédigée en 1414 et conservée sous la cote E 3690
- les comptes faits aux fortifications de Payrins rédigés en 1436 et conservés sous la cote E 3692
- un bail de la boucherie de Roamans rédigé 1489 et conservé sous la cote E 3805
77 rue Magenta
69100 VILLEURBANNE
Tél : 04 78 70 81 75
fax : 04 78 70 81 85
www.cmtra.org